Blancs en la tarda

Fred. Fa molt de fred. El blanc s’arrapa a l’escorça dels arbres, com si hagués trobat descans a les seves branques. No és neu, però.

Hereva del seu color, efímera en el temps, immutable al darrer sol de la tarda, la delicada flor de l’ametller s’hi gronxa amb elegància. Una aroma exquisida amara la vall.

El paisatge que travesso mentre faig camí cap a Arnes ratlla la delícia.

Els vells murs de pedra seca, veritable arqueologia del temps, tanquen o esglaonen bancals. Les pedres dels marges delimiten llenques de verds, als ocres nien ceps mutilats, com urpes en un intent absurd d’atrapar el no res. Recargolades a l’entorn, les oliveres disposen un to bíblic.

Els Ports separen les planúries del Baix Ebre i el Montsià del Matarranya i la Terra Alta. La silueta abrupta d’aquestes comarques interiors s’endevina trencada per falles i encavalcaments, rica en cingleres. En la llunyania, un difuminat gris blavós les uniformitza.

M’aturo en reconèixer aquest color equívoc. De gos quan fuig, en diria la iaia, com el matís que prenia el seu iris mentre anava envellint, una tonalitat molt semblant a la dels nadons. Sento que és un final de cicle, que el món inaugura seqüències.

Encara tinc al davant la flor de l’ametller. Em deixo acaronar per la llum tèbia de la tarda, com si ella ens ajudés a fondre’ns en una única idea. Extraure’n la bellesa del blanc, a la recerca de l’única pàtria.

Coia Valls

__________________________

Fotografia: “Blancs” c) Coia Valls