El quadern taronja

Un bloc de Coia Valls

Sacrilegi

Cinc, sis, set, vuit, nou…

S’hi gronxa. Sol. Als peus del llit i fet un nus. Una madeixa de braços i cames apressats voluntàriament. La intenció del nen: fer-se petit fins a desaparèixer. S’hi gronxa. El moviment de vaivé l’ajuda a concentrar-se en no sentir. En no sentir el de fora, en no sentir el de dins.

Compta per posar veu inerta a l’espai proper, per trenar una lletania on endormiscar la por. S’ajoca sota el desig d’ocupar el mínim espai possible en aquest món que l’escup cap al horror.

Empassa mocs, llàgrimes i saliva. Conté la respiració i li sua la pell blanca, li sua freda i esgarrifosament eriçada.

Deu, onze, dotze, tretze…

Ho pronúncia amb un fil de veu. Un xiuxiueig trencadís, esporuguit, que se li desdibuixa entre els llavis, que se li escola per unes fileres de dents on encara se’n troben de llet. Compta, basteix un mantra salvador on refugiar-se. S’esforça a romandre en aquest estat com de vigília. No pot adormir-se, no pot quedar-se despert. No pot plorar ni deixar de fer-ho. No pot morir-se, ni viure, ni matar. Tampoc no pot perdonar.

De vegades, el seu silenci imposat dibuixa esgarips que el cos tradueix en tremolors i es perd en la successió de xifres. Torna a començar:

Ú, dos, tres, quatre…

Sovint prem tan fort les dents, clou amb tanta força els seus ulls miops, tiba amb tant d’afany les seves esprimatxades cames, que la sang li colpeja les temples i la foscor es transforma en una barreja de clarors espectrals.

D’altres, la respiració ràpida, fonda -sempre per la boca que se li resseca fins a no sentir-la-  el fa hiperventilar i el duu al mareig. Ha après que d’aquesta manera pot crear un buit per on escolar-s’hi.  El vertigen l’alleuja.

Ara, res de tot això serveix. Res. El cop ha estat contundent, ho ha sacsejat tot i el xiscle, que semblava no acabar, ha precedit a un silenci aclaparador.

Ja no compta.

Enyora la seqüència repetida amb esfereïdora exactitud, els plors, els vòmits, les súpliques, el dolor; allà, al fons del passadís. Allà on la mare li ha prohibit anar, senti el que senti.

Com es pot enyorar la remor d’un infern com aquell? Abans de decidir que comptaria, es gronxava amb un mot petit als llavis: prou. El repetia amb insistència, rítmicament: prou, prou, prou… Els encadenava fent-ne una pregaria. Ara frisa perquè no esdevingui real. Perquè alguna petjada d’ella, de la mare, dilueixi l’espera que s’està convertint en certesa. Es descargola amb moviments molt lents. Estira el coll en l’afany de sentir-la. Obre els ulls, obre més els ulls i s’encasta d’esquena a la paret mentre la suor li banya el cos;  el pijama moll se li enganxa a clapes.

Nota a la gola els batecs del cor i enterra la cara entre les mans petites i tremoloses. Lluita per arrencar-se les imatges pressentides, com si fossin una teranyina arrapada al rostre. El plor li corre entre els dits, inaturable. Cada llàgrima és un insult que no diu, un xiscle que no articula.

De sobte… Què és això? Hi ha el soroll d’alguna cosa que s’arrossega o que és arrossegada, no ho pot precisar. S’aixeca. Es dirigeix a la porta. Dubta. Les cames li tremolen, però es queda a mig camí de tot arreu, amb la ma estesa cap al pany i el gest aturat per la por. Vol balbotejar: mama, però no s’hi atreveix. Sap, ho sap, que no són les seves. S’aturen. Hi torna a haver un breu silenci.

Res.

Després novament les passes, les botes pesades que caminen durant uns moments.

Es duu les mans a la boca i s’amaga en la foscor.

El pany ja gira. La porta s’obre lentament, grinyola. Ell entra. I el terror s’inflama, un altre cop.

Creua una ombra perversa per davant la finestra. El nen se sent a la intempèrie. L’ombra s’escampa fantasmagòricament per ensumar-lo.

Una respiració fonda molt a prop li provoca una sacsejada intensa. Li colpeja dins, al centre de la por. Tampoc la veu del menut obeeix a la magnitud del seu terror, només és capaç d’emetre un crit que recorda un gemec ofegant-se. Un gemec que el delata. Tanca els ulls acorralat i deixa que el món li caigui a sobre.

Ara, prop del coll, alguna cosa li formigueja. És una pressió suau que avança amb fermesa. Una mà el pren des del darrera i l’obliga a girar el cap. Percep de nou la bafarada espessa, la pudor d’alcohol, intensa, com la benzina abandonada en un garatge. Després, la seva veu ronca. Foscor. Les cendres d’una infantesa profanada.

Coia Valls

Anuncis

2 Respostes to “Sacrilegi”

  1. Sóc jo la que està suant, ara. Tinc el cor a la gola.
    Boníssim, Coia, tot i l’horror que expressa.

    • coiavalls said

      Gràcies per deixar la teva petjada, Shaudin!
      Aquest text ja té uns anys i mai m’he atrevit a fer-ne una revisió. Guardo la tensió del moment de l’escriptura com un record viu. Em sembla que mai he escrit res que em produís la mateixa sensació…
      Una abraçada, amiga.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: