Sopa de lletres

Sempre he pensat que gaudir dels preliminars és important. De vegades el resultat final no esdevé, ni de bon tros, allò que havíem previst. Sovint apareixen imprevistos sobre els que no podem actuar, ni el lloc escollit per a les vacances acompleix les nostres expectatives, ni la festa és fantàstica, ni l’encontre esperat, tan emotiu.

Ara estic de prèvies, i m’agrada! És dissabte i fa un sol de primavera a punt d’esclat. Avui m’he llevat d’hora, contra el meu costum de ronsejar en dies festius. La meva ciutat m’ha semblat més lluminosa. Uns vells texans, calçat còmode, una samarreta i la motxilla a l’esquena. A dins, un bon grapat d’invitacions del meu primer conte: Marea de lletres que maregen.

Tenia ganes de compartir-ho i havia quedat amb un vell amic. Després de caminar força estona, ens hem assegut en un banc de pedra, amb la mar a l’horitzó dels ulls. M’ha vingut a la memòria un dels pessics de saviesa d’Antonio Bolinches: “Moltes persones es perden les petites coses mentre esperen la gran felicitat.” He assajat un somriure. No li he dit res, no calia, però, cofoia, li he donat la invitació.

- Saps què m’ha vingut al cap en llegir el títol? –m’ha demanat.

- No en tinc ni idea –he respost encuriosida.

Aleshores m’ha fet recordar les sopes de lletres que ens cuinaven de petits. Com ens entreteníem barrejant-les a la recerca de mots, mentre la mare remugava que es refredaria. De vegades, mig d’amagatotis, construíem paraules que deixàvem fins a les acaballes a la vora del plat. El nom del nen que ens agradava, un missatge en clau o una grolleria innocent apresa dels grans, que ràpidament fèiem desaparèixer per por de ser descoberts.

Gràcies al meu amic, aquest primer conte ha crescut una mica més, un miracle que només el lector pot dur a terme. M’ha fet veure un altre matís, un nou significat que fa més joiosa l’escriptura i la completa.

Coia Valls

(Tarragona, 10 d’abril 2010)