Pentagrama al ras
Avui tinc ganes de portar-vos a un espai de casa meva. Un espai que es vesteix i es despulla de colors, aromes i textures. Per on transiten estacions. Les del calendari i algunes altres sense nom.
Un espai que esdevé escenari on explicar històries sense paraules. Històries de personatges singulars, de trajectes particulars i quotidians. On s’allotgen decorats previsibles i d’altres de sorprenents. Un espai que dibuixa cicles. Que s’obre i es tanca a la llum del sol, també a la d’una petita bombeta que molt ocasionalment s’encén.
Sí. Us parlo del terrat. En evocar-lo es desfermen sensacions i records. D’infantesa, de transgressió, d’alliberament i de corredisses. També de bugades en el neguit i cansament.
Me l’estimo, aquest espai; és amable amb mi i jo amb ell. De vegades jugo a endevinar l’escena representada: bates esteses: inici de curs; etiquetatge de molta roba menuda: fi de les colònies; tovalloles llampants: vacances familiars al domicili, platja a dojo. Vaig fent hipòtesis de fets que em provoquen una mitja rialla en trobar-me els veïns a l’ascensor.
La tardor també passa pel meu terrat. Tothom es predisposa al recolliment i els colors més vius deixen espai a matisos més tènues, els teixits més lleugers a d’altres que ens abracen amb més cos. El paisatge es transforma i les cortines hi fan volada, les catifes forcen les cordes que contornegen valls de llana i cotó.
De vegades me’l trobo despullat i, abans de vestir-lo de nou, prenc distancia i admiro la seva nuesa exposada al vent. Segons com bufa, sento com afina les cordes, com si d’una viola de gamba es tractés. Sovint invento una partitura i de les agulles d’estendre en faig notes. El pentagrama és perfecte i la melodia té el color del cel: trepidant al migdia, dolça a l’horabaixa. Si s’ennuvola pots escoltar, fins i tot, un blau blues. Però no sempre s’ajusta a aquests paràmetres!
Al bell mig de l’estiu m’ha sorprès. Tot nevat de lli, llençols blanquíssims que em desconcerten. He oblidat, per uns moments, la xafogor d’un sol implacable.
Penso que també pot ser un altre, l’espectacle. Un veritable escenari marí, sembrat de veles blanques inflades per la tempesta. De terra ferma estant m’ha arribat el gust de mar a la boca i el so de la tamborinada entre els llençols.
El meu terrat és com un firmament de constel·lacions insòlites. I jo m’hi sento lliure.
Coia Valls
Josepa ha dit
Saps una cosa Coia? Jo també tinc un terrat magnífic. Un espai de llibertat que se m’endú més enllà de les parets de casa meva.
Un oasi que absorbeix l’atenció que em demanen els meus geranis, el petit llimoner i els rosers amb el maleït pugó.
les fulles seques per tot el terra a la tardor m’indiquen que he d’anar recollint tot allò que he deixat que campés durant l’estiu: espelmetes de colors, coixins, tumbones i tauletes..
Els fils d’estendre em permeten passar per entremig de la roba estesa que, en moure-la m’ofereix la seva olor a net.
Un vertader plaer.
Mayte ha dit
Un auténtico placer escuchar las notas de la melodía que siempre son tus textos….leerlos es, casi, una adicción.