Voramar

Hi ha dos dies a la setmana que treballo en una escola ubicada molt a prop de la platja. Aparco el cotxe al pàrking, que es troba arran de sorra, i un caminet que fa pujada em condueix al meu destí.

M’agrada fer i desfer aquest petit trajecte que em connecta amb l’entorn i amb mi mateixa. Massa sovint anem d’esma, les presses s’emporten qualsevol possibilitat de sentir res, que no sigui el nostre propi neguit o les cabòries que passegem a ulls clucs.

Després de caminar uns minuts, d’esquena a la mar, un revolt a la dreta em deixa a tocar de les vies del tren, només un lleuger entramat metàl·lic m’hi separa. En paral·lel als rails, recorro els darrers metres. De vegades, un comboi em surt a l’encontre i trenca el silenci. Llavors aixeco els ulls en direcció a un arbre sec que jau entre pedres oblidades. Les tórtores avui no han aixecat el vol, potser ja no les tornaré a veure fins el bon temps.

Avui plou i un fred gèlid em té arrupida sota el paraigües. Conscientment, decideixo no córrer. Sortejo els bassals, em permeto ronsejar encara uns minuts. La mar brama molt a prop i un repicar de gotes cauen sobre la tela que m’aixopluga, posen música a la tarda. Les escolto i somric. Quantes vegades no m’han passat per alt!

De cua d’ull miro per darrera vegada la costa. En sortir de l’escola tot serà diferent i les llums dels vaixells espurnejaran sobre la línea de l’horitzó. M’atansaré a l’aigua, respiraré l’aire salobre i potser m’hi aturaré una estona. Poc després una fotografia segellarà el moment, donarà testimoni de l’encontre.

Coia Valls

Desembre, 2009

Fotografia: © Coia Valls.