Temps de roselles

A la finestra de la cuina hi ha una lleixa amb geranis. Senzills i sobris, com diu un bon amic, em saluden cada dia, tan presents com el sol que a poc a poc va ascendint des de la seva línia de mar. No hi fa res que glaci, que la xafogor sigui insuportable o que la pluja travessi el meu carrer, negant-lo.

Les blanques esclaten. Després es presenten unes de color ataronjat, com de sol tombant. Les blanques són la meva debilitat, potser per la seva aparença fràgil. Excel·lència i fortalesa van de la mà i em complau.

Cada any, sense concessions, a les darreries de l’hivern, la meva mirada traspassa la filera de torretes. I és quan, de sobte, em sembla una florescència domesticada, previsible.

És aleshores que, als marges de la carretera, mentre passejo el meu gos o en trajectes imprevisibles de diumenge, busco la primera rosella, la que sempre espero amb delit, sovint esverada per l’urgència.

L’hivern agonitza en brostar la primera rosella. Llavors somric, alleugerida. Rebo de nou el miracle, una altra primavera on renàixer, una oportunitat per als sentits.

Enguany no acaba de fer-se realitat… Les meves plantes saben que les estimo, però sento l’absència d’aquella llum que fa vibrar el meu cos. En arribar la primavera, em podré atansar als geranis com el nen que torna a la seva joguina preferida, aquella que l’ha acompanyat des del bressol, un cop té la certesa que els reis no han passat de llarg.

Mentrestant, espero.

Coia Valls