Reencontre

 

Avui els nens tornen a l’escola. Jo també. La Setmana Santa ha estat un parèntesi curt. En retrobar-nos, ens queixem els uns i els altres.

La mainada fa cara de son, els grans dissimulem la mandra que ens fa tornar a la feina. A poc a poc la quotidianitat, que massa sovint ens salva de l’atreviment de viure, ens retorna a lloc.

Mentre m’apropo a l’aparcament de l’escola, vora la platja, la meva memòria em porta a cercar el rodamón que, des de fa mesos, hi fa estada. Somric en constatar que encara roman al mateix banc de sempre. Totes les seves pertinences reposen sobre una bicicleta curosament preparada per dormir al ras. Una lona verda cobreix qui sap què. Per a ell el temps deu passar d’una altra manera, penso mentre m’afanyo per no arribar tard.

Un parell d’hores més tard abandono l’escola. La meva és una feina itinerant. L’amic passavolant ja ha fet la bugada. Sota unes grenyes llargues i despentinades, intueixo un rostre encara jove. Sovint em venen ganes d’atansar-m’hi, de fer-li saber que cada dimarts, vora les nou del matí, espero retrobar-me’l. És important saber que existeixes per algú.

No ho faig. M’enganyo amb la idea que no tinc cap dret a envair la seva intimitat. Però, encobrint aquesta justificació, sé que només protegeixo la meva. Saber dels altres implica compromís, obrir finestres a altres paisatges. També deixar-te mirar.

El meu rodamón de la bicicleta deixaria de ser un ésser anònim. Tindria, tal vegada, una història a explicar, un color d’ulls, una veu reconeixible… Al capdavall, una expressió sota les seves grenyes.

Aleshores ell també m’esperaria tots els dimarts, a primera hora.

Pujo al cotxe, accelero.

 Coia Valls.  

 

 

Fotografia: © Didit E. Patromo Dermagaku.